Qualsevol arquitectura transforma un medi natural que ens hostil en un nou medi artificial on les condicions ambiental ens són més favorables . L’arquitectura s’entendria així com a una membrana que fa de mediadora de fluxos energètics (aire, temperatura,llum) modificant-los per que ens siguin menys agressius .Aquesta idea d’arquitectura com a membrana entra en crisis al llarg del segle XX degut a la invenció i posterior popularització de tecnologia que permet assolir uns grans nivells de confort ambiental al interior dels edificis tenint com a contrapartida la malversació de recursos energètics. La mirada des de l’ecoeficàcia tornaria a replantejar aquesta relació entre medi natural/medi artificial pretenent trobar un camí d’equilibri entre unes condicions ambientals a les que segurament ens seria difícil renunciar i un ús raonable dels recursos del medi ambient.
La bona imatge que comporta l’utilització d’un vocabulari políticament correcte com a eina de màrqueting amb la constant reiteració dels termes “sostenible” , “ecològic” o “ecoeficient” per a justificar la construcció de pràcticament qualsevol edifici , des de la més comú promoció immobiliària fins al més espectacular edifici-icona , ens fa replantejar el perill de la banalització en el que aquests conceptes poden arribar a caure i d’intentar reflexionar sobre aquestes idees més enllà dels tòpics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada